Sols

Avui he acabat el llibre “Jo Confesso” en una marató final que ha durat tota la tarda, perquè necessitava acabar-lo abans de l’atac al cim. I la meva obsessió peremptòria venia ocasionada, per una banda per la set de la intriga, però també per tancar un capítol important d’aquesta expedició abans de fer el primer pas cap al cim. El llibre m’ha afectat tant, -que és del que es tracta la bona literatura-, que volia deixar aquesta història tan commovedora al bagul dels records del Camp Base.
Així que entre tot el que el llibre m’ha afectat, els nervis d’intentar el cim, i l’enyorança que porto acumulada, estic amb els sentiments a flor de pell.
L’atac serà difícil. Com ja he dit comencem de zero, no tenim tendes ni res, o sigui que sortim des del CB amb tot el pes. I a més a més només hi ha cordes –si és que encara hi son- des del C1 fins al C2.

Som tres, l’Hélias, el Boyan i jo els que sortirem demà a les 2 de la matinada per a intentar arribar al C2. Haurem d’obrir tota la traça des del C1 fins al cim, que preveiem pel dia 24. L’endemà sortirà tota la resta de la gent amb intencions diferents. Alguns, com el Fernando Fernández i el Pepe Saldeña, amb la intenció de fer cim. Els coreans no se saps encara.

En resum, que novament em tocarà barallar-me de valent per pujar a un vuitmil del Pakistan, com ja va passar amb els Gasherbrum I i II, i en part amb el Broad Peak.
És el que hi ha: mentre que a la resta de vuitmils hi ha un exèrcit de sherpes, aquí haurem de pujar al Nanga Parbat en gairebé estil alpí! I amb l’intent recent per la nova ruta la glacera del Diama, ja en seran gairebé dos cops! Això si que no m’ho esperava.
Per altra banda, sé que l’Òscar en paral·lel intentarà el Broad Peak. Des d’aquí desitjar-li molta sort i sobretot el mateix que desitjo per mi: que tornem tots dos bé a casa. Els dos sabem tot el que ha costat arribar fins aquí, el llarg camí d’anys i anys. Que la sort ens acompanyi.