Avui ha estat un dels dies més estranys de la meva vida. El que ahir semblava durant els primers segons, una petita anècdota per poder explicar als nets, ha acabat en un drama tan devastador que ara mateix em sento sobrepassat. Parlo dels primers segons, perquè jo tot just acabava d’aterrar al CB Avançat a 5680 m, i pensava que el meu mareig es devia al mal d’alçada. Però desafortunadament, que el terra es mogués era ben real. I ara donaria tots els vuit mils del món a fi de que aquella sensació fos un edema cerebral i no un terratrèmol. I que el meu estimat Nepal no estigués sumit en un autèntic drama.

Ha estat un dia d’atendre a molts mitjans de comunicació, a familiars, als familiars dels sherpes, i mil altres coses, tecnològiques, logístiques, esportives, de relació amb l’agència, i amb les altres expedicions i mil altres coses més que ara ja no recordo. I a vegades he tingut la sensació de perdre’m una mica. I suposo que escriure ara m’ajuda a buscar el punt de serenor al qual cal aterrar en un moment com aquest.

Aquí al Makalu hi ha hagut una sèrie de terratrèmols afortunadament sense conseqüències. El que hem viscut aquí és una anècdota. El drama el viu un país que vaig visitar per primer cop el 1992, és a dir, fa 23 anys, i que el considero com la meva segona casa. I els nepalis, són els meus amics i conciutadans. I la meva primera consternació, abatiment i cert desconcerti incredulitat, va amb tots ells. La resta, ha passat a un segon terme.