Avui és el sisè dia de descans des de que vàrem retornar del darrer intent de cim i el temps no millora. Els dos primers dies, haig de confessar que els vaig passar descol·locat. La barreja del cansament físic i la decepció em van tenir tan en fora de joc que ben bé no sabia què passaria amb mi, fins a tal punt que vaig consultar a l’Anna Carceller, metgessa especialista en medicina de muntanya, què em podria estar passant. Perquè no em sembla recordar haver-me trobat tan baix d’esma i energies després de passar uns dies en alçada. Un cop descartades les meves paranoies hipocondríaques, el veredicte semblava clar: estava fos, i mentalment enfonsat.
La prova és que avui em trobo molt millor. Però s’ha d’entendre què em va passar. Ho havia donat tot, tan física com mentalment, per completar aquesta nova ruta, i la veritat és que havia assumit que la possibilitat d’arribar al cim era molt alta. Sobretot després d’haver superat tants dubtes, dificultats i perills al llarg de l’expedició.
Per altra banda, la idea segura del cim em regalava també quelcom de molt important, l’oportunitat de tornar a casa per fi, després de dues expedicions consecutives.
La decepció un cop vaig arribar al CB per tant va ser enorme. Per una banda donava per closa l’oportunitat de culminar aquest projecte que em feia tanta il·lusió i que per poc no vàrem aconseguir. Ens vàrem baixar tota la infraestructura perquè el Yannick tenia que marxar, així que la possibilitat de tornar-ho a provar era més que remota. La idea de pujar al Nanga Parbat passava aleshores per intentar la ruta normal, una possibilitat que em pesava com una llosa: començar de nou, de zero, i la constatació de que acabaria escalant el Nanga gairebé dos cops i per dos rutes diferents se’m presentava com un calvari, tenint en compte que vinc d’escalar el Makalu no fa pas gaire.
La mateix dissort han tingut els dos companys búlgars, el Boyan Petrov – amb qui vaig fer cim al Makalau- i l’Ivan Tomov. Fins ara no us en he parlat gens però ara és necessari fer-ho. Els dos companys veient la lenta evolució a la ruta normal, van intentar la nostra ruta a peu, i van sortir dos dies per darrere nostra. Jo no en donava un duro, -a peu!- però vet aquí que els dos escaladors, plens de convicció, van anant completant les etapes perfectament. Durant la baixada, ens vam creuar amb ells a uns 7000 metres.
Dos dies més tard, des del Camp Base els podíem veure atacant el cim, però per un camí diferent al nostre: des del nostre Camp 4, enlloc de seguir amunt van fer una travessa d’un quilòmetre per enllaçar amb el Camp 4 de la ruta normal. De bon matí els vam veure al peu del trapezi final, però es van passar de llarg i no van saber trobar el corredor de cim. Des d’aquí ens estiràvem els cabells! El temps no era bo, la veritat, i els núvols que els ocultaven la perspectiva de la part superior, els va despistar definitivament. No els vàrem veure més, tapats definitivament pels núvols, però la traça que vàrem descobrir l’endemà amb els prismàtics, era de retorn i no de cim…
Abans d’ahir van arribar al Camp Base. La seva decepció era tan gran com la nostra. L’Ivan es va baixar ahir, però el Boyan ha decidit sumar-se a nosaltres i tornar-ho a intentar per la ruta normal.
Us asseguro que per a l’Hélias, el Boyan i jo, el més fàcil seria tornar a casa. I donar-li la volta a aquesta situació, ha estat per mi un dels moments més difícils i durs de la meva trajectòria. A veure si haurà servit d’alguna cosa!
Leave A Comment