Gràcies a l’hospitalitat del meu bon amic Nacho Delgado, hem pogut passar uns dies amb l’Ivonne al cor d’un dels països més bonics del món, Suïssa. Lausanne, la capital mundial de l’esport, on actualment viu el Nacho, ha estat el nostre privilegiat Camp Base des d’on desaplegar els tentacles de la curiositat a través del territori helvètic.
Hi havia estat ja fa molts anys, expulsats de Chamonix pel mal temps, durant un viatge improvisat de pocs dies en cotxe, dormint sota els ponts i amb un fogonet com a cuina a peu de carretera, a l’antic estil de quan érem jovenets. I la veritat és que, d’aquell viatge, en recordava poques coses.


Suïssa no ens ha decebut i els nostres ulls han constatat el que n’esperàvem i el que el fa pocs dies el DailyMail confirmava com el millor país per néixer, en termes de salut, riquesa i confiança en les institucions. Jo hi posaria per endavant un terme per a mi preeminent, que és el de la bellesa del paisatge i del territori. I és que consideracions polítiques a part –tots els grans països tenen algun punt fosc en el passat, sobretot els que pretenen donar lliçons a tothom- és evident que es tracta d’un dels millors llocs del món per a viure-hi. L’ordre, la pulcritud, el benestar i per sobre de tot, la sensació de que tothom rema més o menys en la mateixa direcció i sota les mateixes lleis, han convertit Suïssa en el paradigma del que jo entenc com “l’Europa civilitzada”.

Al voltant d’una 41.000 km2 i 7,8 milions d’habitants, en quant a les dades bàsiques es situa en la mitjana dels països amb més benestar del món. Una mescla de riquesa, saviesa, civisme i equilibri social, amb una escenografia espectacular conformen el que jo entenc per “món feliç”. I tot i que la meva és la mirada superficial i breu d’un turista, d’entrada sento una sana enveja per aquest petit racó del món, i que ben bé podria ser l’exemple d’allò que hauríem d’aspirar com a país i com a societat.

A Suïssa he viscut dos moments suprems. En primer lloc la visita a la casa on va residir durant els anys més importants el gran científic Albert Einstein. Es tracta d’un primer pis en una casa cèntrica de la preciosa ciutat de Berna. Per atzar vàrem dinar en un petit restaurant, molt agradable i amb molts motius einstenians, i en sortir vàrem donar voltes buscant i preguntant per la casa d’Einstein, l“Eisnetin Haus”. La darrera indicació ens va portar, per sorpresa, novament al restaurant on havíem dinat: sense saber-ho, havíem estat menjant sota el pis del pare de la relativitat. Una divertida anècdota per demostrar, potser, que malgrat la física quàntica, tal i com va advertir ell mateix, “Déu no juga als daus”. Crec que el destí, i no l’atzar em van dur a escollir aquell restaurant.
Sempre m’he sentit fascinat pels físics de primes de segle, dels que van revolucionar el món amb la relativitat i la quàntica. Però per sobre de tots ells, Einstein se’n du la palma. Em fascinen perquè tots ells van començar a entendre el que jo denomino “allò que no es veu”. Una fascinació que sempre he mantingut des de l’adolescència. Així que no podia deixar de sentir una emoció molt íntima passejant entre els murs per on es va covar una de les revolucions més importants de la humanitat.

En una pla molt diferent, vaig visitar per primer cop Zermatt. Trenta anys dedicats a la muntanya, recorrent gran part del món, i encara no havia estat al rovell de l’ou de l’alpinisme. Per a celebrar-ho vam pujar al cim de l’Alphubel (4206 m), un quatre mil molt recomanable, sobretot si és tracta del primer, com en el cas de l’Ivonne. El refugi impecable, el recorregut senzill i preciós. Cap gran perill i una vista monumental de tots els cims de Zermatt, des del Mont Rosa fins al Cerví i Weisshorn.

Espero que les fotos us agradin.