Per fi ahir vaig poder veure la pel•lícula Everest i per dir-ho ras i curt la valoració és prou bona. Tenint en compte les anteriors incursions al món de la muntanya fetes per Hollywood, que han estat sempre hipèrboles ridícules molt allunyades de la realitat, en aquest cas, el film Everest s’ajusta molt a la realitat que es va viure a la muntanya més alta del món l’any 1996.
Diversos són els aspectes que la fan tan real. En primer lloc, els esdeveniments que s’hi expliquen guarden una gran exactitud amb el que va passar. En segon lloc, totes les localitzacions són exactes, siguin reals o reconstruccions digitals. I en tercer lloc, que el material, les qüestions tècniques, i l’actitud i mentalitat dels personatges, s’ajusta bastant a la realitat, cosa bastant sorprenent, tenint en compte les temptacions d’exagerar les situacions reals, que sempre té la indústria cinematogràfica americana.
Sospito que en tot això hi deu tenir a veure en David Breshears, que per sorpresa meva, vaig descobrir tot llegint els crèdits, que és un dels co-productors del film. En David va ser el director de la pel•lícula en format IMAX d’Everest de l’any 1996, en la qual hi va participar l’Araceli Segarra, i que varen escalar la muntanya un dies més tard de la tragèdia. Vull pensar, encara que nomes és una suposició, que haurà tingut una influència en el fet de que la pel•lícula fos el més ajustada possible a la realitat. En aquest sentit, i com a detall, cal dir que en general el material utilitzat correspon al de la dècada dels noranta, en excepció d’alguns detalls, com els models de tenda de Mountain Hardware i Black Diamond, i d’alguns guants, també de Black Diamond, que no existien encara.
La fidelitat a la realitat però, té algunes excepcions. Hi ha situacions que no són reals, com per exemple les converses nocturnes al CB, amb un escàs forro polar, sense barret, i estirats al terra com si estiguessin a Copacabana. Us asseguro que a quinze sota zero i de nit un no està tan relaxat. En segon lloc, aquest recurs tan recurrent i ja molt gastat de posar sempre l’ascensió dins d’un context de mal temps i allaus constants, a banda de la clàssica escena de la caiguda sobtada de tot el grup aturat pels pèls per el clàssic salvador. Ganes d’afegir una tensió irreal per la falta de recursos argumentals. En quant a l’exactitud del relat, crec que només falla la desaparició dels dos alpinistes que cauen, en Doug Hansen i l’Andy Harris. Segons el film, en Doug cau al peu del Hillary step, i el Harris, estirat al costat del Rob Hall, de cop es despulla a mitja nit i sobtadament cau. Segons els relats que he llegit, En Doug mor al costat d’en Rob Hall, i tot i que l’Andy aconsegueix arribar al lloc on estan els dos escaladors,en una comunicació posterior, en Rob simplement comunica que ha desaparegut. En qualsevol cas, tampoc estic en disposició d’assegurar exactament què va passar, però sembla que els guionistes han optat pel recurs fàcil de la caiguda, ja que de fet, només va ser trobat el cos d’en Rob Hall.

Com a conclusió cal agrair que estem davant del primer film de muntanya de indústria de Hollywood, que per fi és realista i no magnifica fins al ridícul les situacions i circumstàncies viscudes a l’Himàlaia. I el més remarcable de tot, l’exactitud dels paisatges i les localitzacions, que vistes en 3D, són realment espectaculars.