Els dies passen ara amb una celeritat que contrasta amb la suposada quietud d’un món atrapat, per dimensions i per eternitat glaciar, en una altra escala del temps. El dilluns passat vaig arribar a la cota màxima des de que vam sortir de casa. Després de passar una nit al Coll Nord – el Camp 1 a 7000 m- vam fer front a la primera etapa en alçada, i per tant el primer assaig del cos a les condicions semblants a les que pot haver-hi al cim. Però encara molt llunyanes. De fet aquest és el gran dubte permanent. Fins a quin punt cal aclimatar i amb quin desgast? Personalment em vaig trobar força bé, però tinc la sensació de que em vaig cansar més del que esperava. Però esclar, també cal dir que era el primer cop que pujàvem tant amunt.

El dia va ser radiant, amb una brisa constant que refredava el cos però que al mateix temps ens oferia un espai nítid i ample, amb una visió privilegiada com la que només pot donar l’Everest. Només uns metres per sobre del Coll Nord, l’espectacle ja és únic. De fet el capvespre anterior m’hi vaig passar ben bé una hora, sota un fred intens, veient com el sol oferia els seus darrers raigs a la terra. Haig de confessar que aquest indret m’apassiona. Deixar-me impregnar per la seva màgia i veure com la llum es filtrava entre les nuvolades esquinçades del capvespre, aferrades al voltant dels cims, que treien el cap com illots enmig d’un oceà caòtic i gris. De cop el cel es va obrir i es desvetllà davant meu la colossal cara nord de l’Everest, que amb els seus 2600 metres de desnivell, s’alçava per sobre meu immens i silenciós, des del cim fins al fons de la vall, mil metres per sota els meus peus fins al Lho-La, el coll que dona al Nepal. Podia reconèixer amb emoció els indrets per on havia passat durant els meus intents al corredor Hornbein. La quietud i el silenci desplegaven tot un seguit de records entranyables, lligats a aquella massa impassible i aparentment indiferent als meus sentiments. Per uns moments em va envair la sensació que al món només estàvem l’Everest i jo, i que no hi havia ningú més. Una percepció a mig camí entre l’angoixa de la buidor material i l’amor incondicional d’un ser petit i insignificant.

El dia següent vam pujar a bon ritme per la llarga i monòtona aresta nord però novament l’entorn i la sort d’estar en un lloc tan privilegiat em transmetien una energia addicional per combatre la falta evident d’oxigen, que es va començar a notar a partir dels 7500 m. És en aquest punt, quan comença la part rocosa de l’aresta, que es pot començar a instal•lar el Camp 2. Vaig pujar lentament entre les roques, grimpant com un robot un xic maldestre, -les botes grosses, el mono de plomes-, però totes les plataformes estaven ocupades. Finalment en arribar als 7700 m vaig coincidir amb el meu amic australià Andrew Lock, que em confirmava que més amunt tampoc hi havia lloc. Així que vam deixar un dipòsit de material pensant en una solució per més endavant.
Hi passo una bona estona. Respiro profundament aquella atmosfera estranya i lleugera. Baixem junts lentament. Els núvols tornen a fer presència. Neva tímidament quan arribem al Coll Nord. Hi tornem a dormir per acabar d’aclimatar. La nit, enmig de l’insomni per l’alçada, i sota l’ombra platejada de l’Everest de lluna plena, m’envaeix amb els records del passat i els dubtes del futur. Només hem arribat als 7700 m i queda un llarg camí, ple d’interrogants i de reptes. Però també del nou camí que sempre he somiat descobrir.