Al cim amb Lionel Terray

El dia abans d’atacar el cim, mentre descansàvem al Makalu Lha, el camp situat a 7500 metres, tenia certs dubtes. Per una banda ens saltàvem un campament, amb la qual cosa l’atac es feia molt llarg. En aquest sentit, hi havia detractors que ens prenien per bojos i defensors que ens ho aconsellaven com a millor opció. La resta de dubtes venien per la part de les sensacions. A 7500 metres no acabava de trobar-me amb plenitud d’energia i notava una mica l’alçada, amb una sèrie de símptomes lleus però que em recordaven mals auguris viscuts en el passat.
Potser eren els nervis o la por a tornar a fallar. En aquell mateix lloc, feia dos anys em vaig donar la volta per falta d’energia, i comptant els dos intents al difícil Pilar Oest, i descartant l’any del terratrèmol, aquell era el meu quart intent veritable al Makalu.
Vam decidir posar el tret de sortida a les vuit de la tarda. Tots els coneguts que havien escalat el Makalu des del C2 –Nacho Orviz, Jorge Egocheaga, Mike Horn- s’expressaven amb el llenguatge no verbal a la perfecció quan es referien a les distàncies. Així que vàrem decidir sortir mot aviat per tenir cert marge. D’acord, el desnivell no és molt important, la distància però és llarga, però sobretot s’ha de tenir en compte el punt de partida. No és el mateix començar l’ascensió des del CB, fresc i ben descansat, que fer-ho després d’haver fet l’esforç de pujar al Makalu Lha i de passar moltes hores a 7500 metres. Vull dir que bàsicament comences l’atac al cim rebentat i és un dels factors que fan difícil aquesta muntanya.
Afortunadament, després del primers passos, els dubtes es van esvair. Em trobava francament bé, i en qualsevol cas millor del que m’esperava. En arribar al Camp 4, la gent començava a fer camí cap a dalt, així que ens vàrem ajuntar gairebé tots, per allò de fer pinya.

La lluna quasi plena, va convertir les hores més dures d’una ascensió, gairebé sempre sotmeses en la monotonia de l’obscuritat total, en un espectacle que mai oblidaré. La primera part és totalment glacial. O sigui que la lluna sempre present, convertia la nostra existència en una versió interplanetària, i caminar per aquell preciós mantell de plata, uniforme i metàl·lic, era com fer-ho en un altre planeta. Amb en Hans diverses vegades repetíem el típic i estúpid comentari del bocabadat, però al mateix temps tan inevitable. No podia deixar de tenir la imatge de la nostra pròpia progressió des de fora: l’aire enrarit, el fred i la insistència tossuda d’aquells cossos errants, sota la il·luminació solemne d’aquella hipnòtica esfera. Em costa de creure que mai més torni a tenir la mateixa experiència a 8000 metres d’alçada.
Es va fer de dia. El sol va treure el cap per l’horitzó deixant clara la llei del més fort. Afortunadament per a mi. Feia ja un parell d’hores que el fred havia eliminat del meu cos qualsevol indici de romanticisme lunar per passar a la vulgaritat dels simples calfreds. De veritat que vaig passar fred. Fins aquell punt, al peu del corredor dels francesos, a uns 8100 metres d’alçada, l’ascensió crec que va ser fulgurant, i crec que mai m’havia trobat tan fort en alçada.
Però la part final del Makalu és més complexa del que pensava. Es tracta d’un terreny mixte de dificultat bàsica però gens evident. Vull dir amb això que el famós corredor francès no té res de corredor i es tracta d’anar pujant per on vas intuint el millor pas entre les roques i la neu. En aquest tram, i sense jo saber-ho, els sherpes de la nostra agència havien decidit equipar-ho amb corda fixa per assegurar la baixada. Acceptant la seva decisió, i sempre compartint el seu criteri i restant amb ells tota l’estona, l’ascensió es va alentir radicalment. Les hores van anar passant sens adonar-nos-en, amb esperes llargues però més viat intemporals, i tots ens vam conformar i adaptar a la lentitud, a canvi de més seguretat.

Per fi vàrem arribar a l’aresta del cim. Espectacular, preciosa, altiva i digna d’una gran muntanya com el Makalu i sempre secundada al fons per la presència de l’Everst i el Lhotse. No es pot demanar més. Al final de l’aresta intuïa el que tants cops havia vist en fotografies: el pre-cim o fals cim com li diuen alguns. En aquell punt el grup es va plantar com fent una pausa dissimulada, o com esperant que algú agafés la iniciativa. Amb en Hans i l’Arjun no teníem cap dubte: calia anar fins al cim, que quedava encara més enllà del fals cim.
Vaig agafar la iniciativa, i la veritat és que l’escalada del fals cim és molt impressionant, i certament esgotadora, perquè a més a més m’enfonsava molt en la neu fonda. I arribats al fals cim és quan arriba la sorpresa. L’aresta continua encara més enllà, per un fil preciós que culmina amb una de les imatges més icòniques de la història de l’alpinisme: el cim punxegut i amb el just espai per a una persona, preciosa piràmide en miniatura per a culminar el vuitmil més espectacular del planeta. No m’estranya que molta gent es pari al fals cim i no s’aventuri fins al veritable cim. Sense ser difícil, l’aresta és molt aèria i és un xic delicada. Qualsevol error és el darrer, i tenint en compte que tothom hi arriba molt tocat físicament, qualsevol petita dificultat afegida pot ser la claudicació final. Fins i tot a escassos vint o trenta metres, com és el cas.

Vaig recórrer l’aresta amb una lentitud conservadora, conscient jo també de què anava molt just de forces i de capacitats cognitives, però sempre amb la companyia d’en Hans i de l’Arjun, tot just darrere meu, com si em protegissin. A dos metres del cim, vaig parar-me per fer una foto d’aquella petita piràmide que tant havia somiat escalar, i que en altres ocasions havia estat el púlpit de Lionel Terray, Yannick Seigneur o Jordi Camprubí. Suposo que va ser el reflex inconscient de voler-ne tenir una imatge, la meva pròpia imatge, d’aquest cim verge, d’aquest cim, d’aquest lloc tan extraordinari del planeta, que es passa 364 dies l’any vivint en solitari.

Vaig arribar-hi el primer. Crec que en el fons volia arribar-hi el primer. No per res. No per cap competició. No per poder-ho dir. Crec que simplement va ser perquè el volia més que ningú. Perquè volia estar-hi sol uns instants. I posar-m’hi com en Terray o com en Seigneur. O com el meu benvolgut Jordi.
El Hans va intuir que jo volia aquell moment per a mi sol. Es va esperar una estona i em va fer una preciosa fotografia. Després va pujar i ens vàrem abraçar emocionats. Després va venir l’Arjun, un moment de gran felicitat que en Boyan, que venia darrere, també va immortalitzar.
Desfent l’aresta anava saludant la resta de la gent que s’enfilava cap al cim. Baixava feliç. La meva vida havia passat per aquella piràmide, aquell punt tel·lúric i únic del planeta, i sentia que alguna cosa de l’esperit d’en Terray havia entrat dins meu. Sens dubte, el millor regal possible, era haver-me trobat amb ell.