Avui surto de Barcelona per a intentar el Cho Oyu. Ja vaig estar-hi la tardor del 2011, però el nostre atac al cim va quedar frustrat per un fort vent que en principi no estava previst.
Fa dos anys, em feia una certa mandra intentar el Cho Oyu ja que no és un dels vuit mils que considerés aleshores dels més bonics. Com a bon català l’estètica em perd, i que una muntanya sigui maca o no és un argument de total transcendència. Però un cop vaig ser-hi, haig de reconèixer que per una banda estava equivocat –el Cho Oyu, o “Deessa de maragda”, és un vuit mil d’una bellesa inequívocament tibetana- i per l’altra es confirmava la teoria que sostinc des de fa temps: que per alguna raó que se’ns escapa, i que alguns podrien atribuir al bé diví, tots els catorze vuit mils de la terra són estèticament preciosos, encara que cadascun d’ells per raons diferents.

Avui tinc una sensació estranya perquè és la primera vegada que marxo sol d’expedició. Però per a deixar les coses clares de vell antuvi i no caure en intencionades tergiversacions, dir que intentaré el Cho Oyu sol seria enganyar a la gent, ja que comparteixo el permís amb sis alpinistes més que encara no conec, i perquè sobretot al Cho Oyu, hi haurà altres expedicions. Però a la muntanya tinc la intenció de ser autosuficient i viure per tant l’aventura una mica més sol que en altres ocasions.

Com al Lhotse, i com en bona part de les meves expedicions, no portaré sherpes d’alçada però tampoc em voldria ventar de no fer-ho, perquè novament això seria dir una mitja veritat. No voldria caure doncs en aquests silencies interessats, tan sovint utilitzats per altres, perquè no expliquen que si bé és cert que alguns alpinistes no portem sherpes per a l’ús personal, utilitzem indirectament els sherpes dels altres, com quan per exemple obren tota la traça o fixen tota la línia de corda de la ruta. És aquest un petit detall el que sovint s’obvia interessadament i que en resum, és una manera de “portar sherpes” però pagant-los els altres.

El cas és que hi vaig sol, i que intentaré fer una ascensió el més lleugera possible. Potser no he entrenat tot el que hagués volgut, però surto amb les forces renovades i amb el impuls, encara més important, que durant tot aquest estiu viscut entre mar i muntanya, m’han donat els amics, familiars i sobretot, la Clara, la Cora, l’Eira i l’Ivonne. Sense amor, res veritable pot sortir bé.