Ja he perdut el compte de dies de descans i de mal temps al CB, però el cas és que la previsió torna ser bona. Així que demà ens posem en marxa amb la intenció d’anar per feina. Anirem directes al Camp 2 (6430 m), punt culminant de la primera sortida.

A partir d’aleshores, caldrà equipar el corredor dels japonesos, que és la part més tècnica de l’ascensió. Es tracta d’un corredor poc definit, d’orientació nord-oest, d’uns 700 m de desnivell que culminen en una espatlla on s’estableix el darrer Camp, que es pot situar a més o menys alçada segons conveniència, però que oscil·la entre els 7000 i els 7200 metres. Des d’aquest camp s’ataca el cim.

Insisteixo que el corredor l’haurem d’escalar i equipar nosaltres, ja que aquí no hi ha expedicions comercials amb xerpes que et facin la feina, com passa en laresta dels vuitmils dels Karakorum. Això ens crea certs dubtes a l’hora d’atacar el cim en aquest mateix viatge. Equipar el corredor provoca un desgast que potser ens passi factura al posterior atac al cim. I encara que també és cert que l’aclimatació encara és justa, si el corredor estigués ja equipat, no tindríem dubtes en intentar-ho.

En qualsevol cas, la filosofia és anar pas a pas, i un cop allà ja veurem com ens trobem i quines són les condicions de la neu durant el dia del cim. Aquest darrer també és un punt molt transcendent: aquí tampoc ningú ens obrirà la traça.

Aquest any estic vivint una situació semblant a la de fa tres anys, quan vàrem escalar el Gasherbrum II. Aleshores ens vàrem quedar sols i amb la muntanya tota per resoldre. M’agradaria que la gent entengués l’enorme diferència entre afrontar una muntanya com aquesta sent un grup reduït, o fer-ho darrere d’altres expedicions comercials, que t’obren latraça i et posen la corda fixa. Una diferència tan gran com jugar a primera divisió, o fer-ho en tercera regional.

Tot sembla indicar doncs, que podré tenir la sort d’haver escalat els Gasherbrums IV, II i si pot ser l’I, d’una manera molt genuïna. Tot un luxe en el temps que corren!