Fa just una setmana que vàrem fer cim i des d’aleshores m’he vist involucrat en una cursa desenfrenada per tornar a casa. Avui per fi estem a Islamabad, on puc gaudir del primer dia de pausa. I la veritat és que la celeritat de la tornada ha esvaït un xic els records d’aquells dies de cim tan intensos: ara tot sembla irreal, com d’una altra vida, i cal que miri les fotos del dia de cim per tornar a reviure’n les sensacions.

La nit del dia 22 al 23 no va para de nevar. El Camp 2 va quedar un cop més cobert d’una capa de neu nova. Pel matí vàrem discutir sobre la nova i inesperada situació: la previsió no parlava de neu i molt menys d’una de les més importants nevades dels darrers dies. El grup taiwanès s’havia retirat i al Camp 2 només quedàvem nosaltres quatre: en Yannick, en Tom en Sadiq i jo. La previsió pel dia 24 seguia sent molt bona, tant la del Yann, el metereòleg del Yannick, com la de l’Albert Rius, que també m’ajudava en aquesta tasca. Però esclar, veient el panorama, desconfiàvem ja de les previsions… Aleshores què fer? Per una banda podíem confiar en la previsió amb fe cega i continuar malgrat la nevada que encara queia pel matí. Però quanta neu nova s’havia afegit a la descomunal quantitat d’aquest any? Per altra banda, un atac no reeixit suposaria la fi de l’expedició: i si guardar el darrer tret per a una ocasió millor?

Finalment es va imposar la idea de seguir endavant. Val adir que sota la insistència, sobretot del Yannick. Tenia raó. No perdíem res en pujar al Camp 3 i veure què passava l’endemà amb el temps.
Desenterrar al nostre pas els 1000 metres de corda fixa que havíem equipat entre els Camps 2 i 3, va ser una tasca tan feixuga com la d’obrir traça. Però la moral era alta, el temps semblava que començava a canviar i esperàvem molta més neu de la que hi havia. A estones ens enfonsàvem per sobre del genoll, a altres a mitja canya, però podria haver estat pitjor.
Cap al migdia vàrem arribar als 7060 m del Camp 3. El cel, ja definitivament trencat, oferia esperances en forma de finestres blaves i el vent, inexistent, permetia que el sol escalfés les nostres petites tendes fins a darrera hora. Feia tan bona tarda que ens vam permetre el luxe de passar força estones a fora i fer-nos fotografies. La veritat es que el camp està situat sobre d’una gran esperó de roca, que conforma un mirador impressionat sobre al Gasherbrum La i sobre tot el circ dels Gasherbrums on hi ha situat el Camp 1.

Vam discutir l’hora de sortida. Hagués estat preferible apostar per les 10 de la nit, l’hora habitual de sortida, però com ens havíem cansat molt per arribar fins al Camp 3, vam retardar-ho fins les dotze de la nit. Després vàrem discutir sobre el paper d’en Sadiq, el nostre amic del Balstistan. Des de bon principi havíem convingut que ens acompanyaria fins al cim. Ell ja l’havia fet dos cops i era vital que ens ajudés a obrir traça. Però des de feia uns dies que la seva cara ho deia tot: quedava clar que no en tenia cap intenció. Tenia por. Por de la quantitat de neu i por de baixar sense cordes fixes. Insistia que tenia cinc fills, i defugia la nostra mirada cada cop que li preguntàvem què volia fer. Al final, vàrem prendre la decisió que es quedés al Camp 3 esperant el nostre retorn.

Les hores van passar molt ràpid. Jo no vaig poder adormir-me. Les incerteses no m’ho van permetre. Quanta neu hi hauria? Hi hauria massa risc d’allaus? Tindríem forces per anar i tornar? Jo estava prenent antibiòtics per una afecció al coll, que no em permetia de respirar amb tota l’amplitud. Fins i tot durant les hores prèvies vaig aixecar-me dos cops per una certa descomposició intestinal. Res greu, però tot plegat afegia més incògnites a un atac ja de per si molt incert. Finalment, a les 12h30, ens vàrem posar en marxa.