A les 12h30 de la nit ens vàrem posar en marxa. En Sadiq es va quedar adormit dins la tenda. Malgrat la nostra invitació, insistia que no volia pujar, que tenia por i que tenia cinc fills. Així que tot el camí que teníem per endavant, quedava reservat per a en Yannick, en Tom i jo. Tot el camí, tots els dubtes i totes les incerteses s’anirien dilucidant en les properes hores. Quantes? No ho sabia ningú encara: el futur quedava més obert que mai.

Amb les primeres passes va quedar clar que aquell seria un dia dur. La neu estava en la pitjor de les condicions possibles: neu crosta sobre neu tova que es trencava al nostre pasi en la qual ens enfonsàvem fins a mitja canya. Només començar has de superar una primera rampa molt vertical,que en plena nit impressionava més del compte i que ja va fer esclatar els primers dubtes sobre l’estabilitat de laneu i el perill d’allaus. Bona manera d’escalfar motors.
Un cop superat aquest tram, entres en un llarguíssim flanqueig per una pendent mitjana que et mena fins al peu de la gran piràmide final. Allà se’ns va fer de dia: les condicions de neu seguien sent les mateixes i el nostre pas era molt lent. Van ser quatre o cinc hores en la foscor amb alguns dubtes, fins i tot amb el temps, quan algun núvol semblava que volia escapçar la nostra aventura.

Però les primeres llums van deixar clar que el sol tenia ganes d’imposar-se amb rotunditat. Atacàvem aleshores les primeres pendents fortes. Jo tenia molt clar per on anava l’itinerari, ja que havia consultat moltes fotografies d’experiències anteriors, sobretot d’en Tamayo i del David. La neu havia canviat de qualitat i en aquell punt era tova, així que continuàvem progressant amb molta lentitud. La piràmide final, que comença a uns 7500 m, ara es veia més vertical i imponent que des de lluny. La gran cornisa del cim, la referència a seguir, ara la teníem just a sobre dels nostres caps, sis-cents metres per sobre. Realment l’ambient, tots tres sols, en l’instant àlgid del fred, i quan la llum ho descobreix tot, era d’autèntic alpinisme. El cansament començava a notar-se, però encara ens quedava tot un univers per endavant, de fet la part més difícil i compromesa.
En Yannick va començar a patir molt pel fred als peus, i vàrem parar dos cops per a que es recuperés: el segon cop vam anar a buscar l’esperó de roca a l’esquerra del corredor central, ja exposat al sol.

Un cop recuperat i ja en ple dia, vam atacar la part central de la piràmide. I va ser aquí on vàrem trobar més quantitat de neu. Pendents fortes de 45º amb neu per sobre dels genolls en moltes ocasions, però repartida de forma desigual. Recordo obrir traça amb els mans prèviament per obrir-me camí. En aquests punts, no només era l’esgotament físic el que em consumia, sinó també l’angoixa de veure’t atrapat, lent i poc àgil, en pendents que queien centenars de metres més a baix, amb un risc substancial d’allaus. La nostra percepció no era la d’estar en gran perill, sincerament. No sé ben bé el perquè. I confiava en l’instint d’en Yannick, guia de Chamonix. Però la incertesa no deixava de remoure’ns per dins.

Tot s’explica en poques paraules, però el que van passar van ser moltes hores. Cap a uns 7800 vàrem fer una primera parada per fondre aigua amb el fogonet i descansar, acció que vàrem repetir cap a uns 7900 m. Deuria ser cap a la una del migdia. En aquets punt, li vaig dir al Yannick que ja no em veia capaç d’obrir més traça. A partir d’aleshores però, l’itinerari es redreça molt més, i per sort laneu ja no era tan abundant, i s’alternava fins i tot amb seccions de neu dura, resultat de l’acció del vent. Però per sort en Yannick va empènyer amb molta força i decisió.
Reconec que els darrers cent metres de desnivell van ser exasperants. Arribes a un esperonet de roca que voreges per l’esquerra, per un embut força vertical, i reseguint-lo, per fi et poses a l’alçada de la gran cornisa. És tan màgic veure com allò que has vist sempre des de tan a baix, i que sempre has vist tan lluny i tan amunt, de cop ho tens a la teva alçada, que aquell va ser el primer moment d’alegria en moltes hores. Els aires de cim es comencen a fer evidents: veus les arestes finals, il•luminades pel sol de tarda, a tocar, i tens els cims llunyans més baixos que tu. I ha una atmosfera diferent, una llum, un temps i un espai que només s’ensuma quan estàs a prop del cim. I que és únic.

Vàrem superar la cornisa per la dreta. El Yannick va fer un darrer esforç immens, obrint els darrer vuitanta metres de recorregut fins l’aresta. Quin gran moment veure’l desaparèixer darrera la línia blanca. Des d’aquell punt, pensava que encara quedava molta aresta fins al cim, però en arribar aquell mateix indret, vaig poder constatar amb una immensaalegria que el Tom i el Yannick estaven asseguts al cim només vint metres més amunt.

L’aresta final és un dels regals més impressionants que he tingut com alpinista. Es tracta d’un tram molt vertiginós i espectacular. Mentre d’amplada, d’una aresta que puja entre vessant i vessant, deixant a banda i banda mil metres d’abisme, i que culmina d’igual manera amb el cim. Es tracta del cim més espectacular d’entre tots els vuitmils que he fet. Des de dalt vèiem la zona del CB, el K2, el Broad Peak, el GII i tota la Xina, tot i que alguns núvols de tarda començaven a emboirar-nos la vista.

Ens abracem els tres. No ens ho podem creure. Ha estat uns esforç inhumà en tots el sentits però ara aquest tresor el podem gaudir els tres, tots sols. És com si haguéssim conquerit un tros de cel. Gairebé 16h. Gairebé ens va costar 16h completar el darrers mil metres d’aquesta muntanya.
Sincerament però, també em sentia molt cansat, i un xic preocupat per la baixada. Començava a ser tard, les 16h de la tarda.
Com en Tom no anava tan segur, vam decidir fer rappels en simple amb els 90 m de corda que portàvem. El darrer desmuntava la instal•lació cada cop i desgrimpava els 90 metres. Jo vaig ser l’encarregat d’anar desgrimpant el darrer, ja que el Yannick notavael sobreesforç dels darrers metres. De seguida em vaig tranquil•litzar perquè veia que el cos em responia i que encara tenia benzina. L’Esforç de desgrimpar era gran, però amb calma anava fent a prou bon ritme.

A mitja baixada en Yannick decideix baixar pel seu compte. Amb la metodologia utilitzada anàvem massa lents i començava a tenir pressa. Així que vàrem seguirfent en Tom i jo, rappels i desgrimpant-los successivament.
La nit ens va agafar cap al final de la piràmide. Vàrem passar alguns moments d’incertesa en la foscor, on en algun punt ens vàrem desorientar una mica, però l’experiència i el que encara ens quedava de lucidesa van permetre que finalment arribéssim al peu de la piràmide, esgotats, però sense grans problemes.

Recordo que per fi vam deixar la corda. I aleshores, més relaxat, caminava pel llarg flanqueig. Ara sí que el meu cos i la meva ment sabien que ho havíem aconseguit. La negra nit a vegades ens regalavafinestres de llum sinistre, quan la lluna plena s’obria pas entre els núvols. Aleshores veia el camí de plata que ens queda fins el Camp 3, però al mateix temps m’engolia l’ombra negra de la piràmide darrere meu. La seva presència era un regal d’alegria però també una pertorbació estranya en al meva ment. Recordava amb tristesa els que encara hi són,l’Albert Ibáñez, el Gerfried, el Xevi, l’Alvaro i l’Abel… I entre el cansament immens, la son que m’abraçava, i la màgia d’aquella nit, cada cop que m’asseia i escoltava el silenci de la nit, tenia la percepció que tots ells m’havien acompanyat en algun moment o altre de l’escalada. I la percepció, també ben clara, de que darrer meu, un altre cercle de la meva vida es tancava.