Per fi hem arribat al Camp Base, situat a 5050 m. El trekking del Baltoro és un dels més espectaculars del món -sinó el que més- quant es refereix a paisatge de muntanya, però sent aquesta la cinquena vegada que l’havia de recórrer, pensava que se’m faria una mica pesat i llarg. No en va són set dies de marxa per un terreny que és dur, agrest, sense vida, doncs la major part el camí remunta la glacera del Baltoro, que amb els seus prop de setanta quilòmetres, és un dels més grans del món. També cal tenir en compte que vaig enllaçar sense descans el vol fins a Islamabad amb el pesat viatge a través de la Karakorum Highway. Un nom grandiloqüent per a una carretera que no passaria ni l’estàndard de comarcal i que en molts trams està sense asfaltar. Set-cents quilòmetres, això sí, molt espectaculars, que uneixen la capital del Pakistan amb Skardu, la ciutat més important del Baltistan, la gran regió del nord on es situen les més altes muntanyes del Karakorum. En total es triga unes 24 hores, repartides en dues jornades de dia i mig, que acaben sent un suplici per als ossos i la flàccida musculatura, la qual cosa afegit als efectes del Jet-Lag, converteixen aquest viatge en una de les parts més temibles de les expedicions al Karakorum. Encara tinc malsons revivint falses frenades en algun dels centenars de viratges del tram que remunta el riu Indus, on la carretera transcorre a través d’abruptes congostos amb esgarrifoses caigudes directes a un dels més cabalosos i enfervorits rius de la terra. De res servirien els airbags, ni tan sols per surar ni evitar la hipotèrmia fulminant. Vaig acabar amb agulletes als quàdriceps per les nombroses i instintives frenades. Encara no m’he recuperat.

Però el que deia, amb l’ensurt i el cansament a sobre, el trekking es presentava dur. Però en absolut ha estat així i puc dir que ho he gaudit com no pensava. I és que la força i la contundent bellesa de l’entorn ja és un primer motiu de pes per a assaborir el trekking. La veritat és que no hi ha lloc al planeta on s’ajuntin en un mateix lloc les més agrestes, desafiants, abruptes i gòtiques muntanyes com al Baltoro. Catedrals de granit enrogit com llances al cel, mastodòntiques glaceres d’una blancor llampant, preciosos i equilibrats cims, triangles perfectes, elements tots disposats sota l’ordre perfecte i il • lusòriament estàtic que el pas del temps ha conferit a aquest lloc meravellós. Després hi ha els balties, els habitants originaris d’aquesta zona. He de confessar que m’ha emocionat la manera com m’han rebut, després de quatre anys d’absència. La seva amistat i la seva calor és sincera, simple i sense cap indici de qualsevol foscor maquiavèl • lica. He passat bones estones al seu costat, ocupant les seves simples cabanes, xerrant de les coses simples de la vida. Són gent que em depuren l’esperit i que simplifiquen les complexitats que portem des de casa.

Finalment, volia també assenyalar que aquesta marxa ha estat feliç i agradable gràcies al grup d’andalusos que m’han acollit. Amb ells compartiré aquesta expedició i des d’aquí volia agrair que m’hagin acollit tan a última hora. Especialment a Manolo González “Lolo” i al Fernando Fernández-Vivancos, als que fa temps que conec. El seu entusiasme i la seva expansiva alegria, units a la seva llarga experiència, em fa pensar que aquesta serà una magnífica expedició. Gràcies!