Si fos músic diria que el grup que més m’ha influenciat al llarg de la meva vida són els Rush, banda canadenca integrada per, Geddy Lee, cantant i baixista, Alex Lifeson, guitarrista i en Neil Peart, enorme bateria i lletrista de totes les cançons del grup. Encara que són desconeguts a casa nostra, aquest és un grup llegendari al món anglosaxó, que va començar als anys setanta fent un rock dur simfònic i que als anys vuitanta i noranta va mutar al pop-rock, amb incursions al free-jazz, aprofitant que, dins el context del pop-rock, estem parlant del millor baixista, del millor guitarrista i no només del millor bateria, sinó que estem parlant DEL bateria.
Perquè us feu una idea de com l’art pot arribar a convertir-se en una obsessió, i com pot influir en sers humans d’ànima soferta com la meva, us diré que hi ha hagut quatre músics que en gran part són els responsables que jo sigui com sóc, i que en correspondència han aparegut repetidament en els meus somnis: Mozart, Geddy Lee, Alex Lifeson i Neil Peart. Pat Metheny seria un altre cas, però ell encara no ha entrat al meu món oníric.

Us preguntareu què ha de veure tot això amb l’Everest. Doncs resulta que durant aquests darrers mesos, la música dels Rush, després d’uns anys de tenir-la aparcada des de la joventut en algun racó de la meva memòria, ha tornat a entrar obsessivament en la meva vida. Han estat tres mesos força intensos per moltes raons que ara no vénen al cas, però n’hi ha una d’elles que té relació amb la intensitat emocional del moment vital que estic vivint: s’apropa l’hora de fer front a la culminació d’un cicle vital, a la fi d’un projecte, amb tot el que això suposa de càrrega emocional i de necessitat tant de mirar endavant com de mirar pel retrovisor de la vida.
I és en moments com aquests quan un tira de tot allò que l’ha convertit en el que un és. I és així com he tornat enrere, a buscar alguns referents que em va convertir en el ser humà alegre i optimista però també un xic compungit per l’existència. I és per aquesta intensitat emocional que porto dies i dies escoltant obsessivament Mozart, els Rush i llegint els poemes de sempre, de Luis Cernuda, i de Màrius Torres.

Sempre he tingut un sentit tràgic i transcendent de la vida, aquest interrogant meravellós que ens porta a tots de bòlit. I per això sempre m’han agradat els temes musicals amb una certa èpica. N’hi ha molts, però un dels meus preferits és precisament dels Rush -en tenen molts més d’aquest tipus- que es diu Mission, del disc –abans es deia així- Hold You Fire. I aquest és un tema que l’he escoltat dia rere dia durant aquestes darreres setmanes. Les lletres sempre costen d’entendre i són interpretacions lliures que ens fem nostres cadascú a la seva manera. Però el text escrit pel Neil Peart crec que fa referència a la Missió de vida que ens posem cadascú de nosaltres. Podria estar equivocat, però jo visc i sento aquest tema amb aquest missatge.
I és en aquest sentit, que sense adonar-me, la meva consciència ha relacionat el tema dels Rush amb L’Everest. L’ha connectat cridant-lo, recuperant-lo de la memòria i revivint-lo com en altres moments de la meva vida.
L’Everest és la meva Missió. L’Everest és la meva il·lusió. I en part també, durant aquests darrers dies, he tingut la necessitat de convertir-lo també, en la meva penitència i, en conseqüència, també en la meva salvació.

Sapigueu doncs que aquest tema serà la meva banda sonora durant l’Everest. Serà molt difícil, però m’encantaria escoltar-lo al cim de l’Everest. I us animo a clicar l’enllaç del vídeo que us adjunto, posar-vos uns bons auriculars, i admirar uns músics enormes que als seixanta-cinc anys encara ens fan creure en les nostres missions.
Per acabar, us deixo amb el darrer paràgraf de Mission. Per sort, l’art ens ajuda a salvar-nos de nosaltres mateixos.

“We each pay a fabulous price
For our visions of paradise
But a spirit with a vision
Is a dream with a mission.”