Avui per fi s’ha acabat el rescat del Lhotse. El Lolo i el Rober han estat evacuats en Helicòpter des del Camp 2, situat a 6400 m, alguna cosa impensable fa uns pocs anys, però una realitat des que es van construir els Eurocopters B3 que van trencar la barrera dels 5500 m de vol habituals fins avui. El Lolo està prou bé i sense fractures i amb congelacions mitjanes. El Rober amb congelacions una mica més greus. I finalment tota la resta dels alpinistes del Lhotse han tornat al camp base. Especialment commovedora ha estat l’arribada de la gent que més conec. Al matí un rialler Carlos Soria tornava del Camp 2 content i satisfet amb la seva ascensió. L’alegria que he tingut en veure’l m’ha recordat quan molts anys enrere coincidíem al Vignemale o a Gavarnie… quins temps aquells! Al capvespre, han arribat la Isa, el  Miguel Ángel i el mexicà Jorge, amb llàgrimes als ulls.
Tan entranyable com l’arribada de la resta d’amics que han tornat. La imatge ha estat profundament commovedora. Se m’ha partit l’ànima literalment. I davant l’opinió preconcebuda que portava al cap, una mica contrariada, per tenir la impressió de que havien apurat tots massa, la veritat és que m’he rendit davant l’evidència que abans que res, existeixen l’amistat i un profund amor per totes aquestes figures que ensopegaven per la glacera. El meu volgut Juanjo Garra,-moments de reconciliació avui- Carlos Pauner, l’entranyable Javi Pérez i finalment, Juanito Oiarzábal, -transportat literalment a esquenes d’un sherpa, incapaç ja de caminar- un home amb el qual m’uneix un cordó umbilical només explicable entre els que es miren als ulls i es responen totes les preguntes. Aquest moment de trobada ha estat la constatació que en els moments en què la vida és un fil tan prim, tots estem en un mateix  nivell, en el qual ens uneixen llaços molt estrets.
Ha estat un moment entranyable. També de reconciliació. De vegades sóc una mica crític amb l’ésser humà, en general. Avui només he donat petons. Petons per a tots.