Si tot va bé aquest diumenge haurem arribat al Camp 2 situat a 7800 m. Serà la nostra punta màxima d’aclimatació abans d’atacar el cim. Arribats a aquest punt cal explicar quina ruta hem escollit per escalar l’Everest.
Aquest any hem triat el que es coneix com la Ruta Normal del vessant nord o tibetà de l’Everest. L’altra ruta normal és la del costat nepalí, que fou la que va veure la primera ascensió a l’Everest el 1953, per la cèlebre cordada Hillary-Tenzing.
Però nosaltres hem escollit el vessant nord o tibetà. Aquesta va ser la via triada pels primers exploradors britànics dels anys 20, liderats per George Leigh Mallory, que van efectuar tres intents els anys 1921 –aquesta més d’exploració-, 1922 i 1924. Com és sabut, el 8 de juny del 1924, Andrew Irvine i G.L. Mallory van ser vistos per darrer cop al voltant del segon esglaó, a uns 8650 m d’alçada. Un cop desapareguts mai s’ha sabut si van arribar al cim o no, essent aquesta una de les incògnites per resoldre més mítiques de la història de l’alpinisme. Malgrat que una expedició de la National Geographic de 1999 van trobar les restes de Mallory, els indicis no prou concloents no van poder declinar la resolució del misteri ni en un sentit ni en l’altre. Així que encara resta com a debat entre els alpinistes la possibilitat increïble de que aquella cordada amb mitjans molt rudimentaris hagués pogut assolir el cim. Com a detall romàntic queda que Mallory va prometre desar la foto de la seva dona, Ruth, al cim, i que en l’escorcoll de les restes del cos i de la roba de l’explorador britànic, no hi trobessin el retrat. Queda doncs una altra oportunitat per esclarir el cas: la troballa del cos d’Irvine, que era qui s’especula que portava la càmera de fotos.

Aquesta ruta de fet enllaça dues arestes. Per la part baixa i començant des del coll nord (el Camp 1 a 7000 m), l’aresta pròpiament nord, que culmina al Camp 2 a uns 7900 m. Des d’aquí es va a buscar la llarga aresta de cim que té una orientació Nord-Est. Per a arribar-hi cal passar abans pel Camp 3, situat a 8300 m. Des d’aquest camp doncs, s’accedeix a l’aresta final que condueix fins al cim, passant pel primer esglaó, el segon esglaó–el més difícil i on van ser vistos per darrer cop Mallory i Irvine- i el tercer esglaó, abans d’arribar al cim. La ruta sencera de fet no es pot veure sinó és des de l’aire. Per aquesta raó ho he il•lustrat amb dues fotografies. La primera és la vista des del CB Avançat, des d’on es veu el Coll Nord i l’aresta nord fins al Camp 2. El cim tot just treu el cap per darrere d’aquesta aresta, per falta de perspectiva. La segona foto està feta des del monestir de Rongbuk, on es pot veure la part alta de la muntanya (a partir del Camp 2), ja que els cims que hi ha al davant (el Chan-tse de 7500 m) no deixen veure la part inferior de la muntanya.

Aquesta va ser també la ruta escollida per la mítica primera ascensió catalana del 1985. Però aquesta història, tant important per a mi, la deixaré per més endavant. Com també les raons per les quals hem escollit aquesta ruta pel nostre intent sense oxigen.

* A la nova plana de facebook, a la que esteu invitats a seguir com a fans, hem publicat detall de l’aresta nord amb cada un dels camps.