Avui neva al Camp Base Avançat (CBA, 6400 m). És el primer dia que ho fa, després de molts dies d’intens vent. Un cop closa la primera fase d’aclimatació, que va consistir en pujar al Col Nord (7000 m), vam decidir baixar dos dies al Camp Base Xinès (5150m). Just ahir vam tornar a pujar al CBA en el dia, amb un bon horari de menys de sis hores. Però avui el salt d’alçada es torna a notar i viure aquí ens converteix en ser lents i poc àgils, i sobretot sense l’espurna de vitalitat de que presumíem mentre pujàvem. La lentitud esmorteïda amb què cau la neu es transmet al nostre estat d’ànim. No és fàcil conviure amb un estat de lassitud física.

En aquest sentit la baixada al CB Xinès és com una fugida cap a la vida, i a cada pas un té la sensació que la vida t’entra pels pulmons amb una ansiosa desesperació. L’espectacle a més a més és magnífic. La glacera del Rongbuk oriental s’obre pas enmig d’una vall d’altius torreons dolomítics fins a desembocar a la glacera principal, punt on es descobreix el Pumori i tota la cara Nord de l’Everest. És així com hom entra de nou a la vida, envoltat d’una bellesa albada i silenciosa, perquè el millor de tot va ser poder gaudir d’aquell dia completament sols, talment amb la sensació que érem els primers en descobrir aquest lloc. I un cop més, podia constatar la profunda connexió que ha establert el meu esperit amb aquest racó del món.
El dos dies que vam estar al CB Xinès van ser tranquils amb un preciós descobriment. El segon dia ens vam apropar al petit monestir de Dupkhang. Més antic però menys conegut que el cèlebre monestir de Rongbuk i situat un quilòmetre després, encara no l’havia visitat mai. I és que, camuflat amb un precís mimetisme cromàtic i formal amb les roques agrestes on està encabit, passaria inadvertit si no fos per la quantitat de banderes d’oració que el culminen. Segons em diuen, es tracta d’un dels temples més importants del budisme. I no m’estranya. La presència de fons del Chomolungma –el topònim original tibetà d’Everest- i els altius i imponents torreons que el custodien infereixen a l’indret un estat de solemnitat i d’espiritualitat que cap arquitectura grandiloqüent podria arribar a aconseguir. Passejo durant un hora en silenci pel laberint de stupes i temples, la majoria mig derruïts.

Fotografio insaciablement. Voldria capturar l’esperit que flota en l’atmosfera. No en vaig ser capaç. El lama que habita en solitari el temple, m’invita a entrar-hi. Li indico amb gestos primitius que vull escalar el Chomolungma. M’agafa del braç i em porta fins un mural, on hi està representat el Chomolungma. Amb un gest entenc que em desitja sort. Ens mirem de fit a fit durant uns segons i entre els dos s’estableix un vincle intemporal, difícil d’explicar. Acabem somrient. Un somriure que apropa dos móns tant diferents i que al mateix temps enllaça el nostres dos Chomolungma particulars: el seu objecte de culte, el meu objecte d’adoració.