Mozart

Podria escriure sobre tu tantes vegades com t’he escoltat, perquè cada vegada que ho he fet, he descobert alguna cosa nova de tu i te m´has endut sempre a un lloc diferent. No em cansaria mai de fer-ho, d’escriure’t, i si no ho faig més, és per no fer-me gaire pesat, sobretot entre els meus amics, els humans, que ja em coneixen la dèria.
Però de tant en tant sento la necessitat imperiosa de fer-ho. Suposo que és la necessitat de comunicar-me amb tu allà on siguis, perquè algú que va crear i imaginar tot el que tu vas plasmar en tantes partitures, ha d’estar amagat, segur, en algun lloc d’aquest gran enigma, que és el món i l’univers.

I vull pensar que de tant en tant vens a veure’m, durant els somnis on apareixes fugaçment, -entre els carrers de Salzburg que no he visitat mai, o en alguna cantonada d’alguna ciutat imaginària que encara no conec-, per un gest de simple complicitat. Aleshores, pensa que em desperto amb una enorme alegria, perquè has tingut el gest compassiu de parlar amb algú negat per la música, però que t’admira i et venera com gairebé ningú altre. I sé que ho saps, i sé que ho fas amb la humilitat d’agrair-me tot el temps que he passat al teu costat, tots els segons, tots els minuts, totes les hores, tots els dies,que he passat banyat per la teva música, i agrair-me com he arribat acadascuna de les teves notes, exquisides, una darrere de les altres, o totes al mateix temps, i a tots els silencis, els meravellosos silencis que entre nota i nota has creat, perquè jo entrés de ple en el teu univers, allà, en aquelles pauses on tot cau, al límit del vertigen on tot es crea, on l’intèrpret agafa l’aire i l’oient es rendeix irrevocablement davant la bellesa més simple, solemne, intensa, i pura que mai s’hagi creat.
Avui m’has tornat a salvar. Avui novament, mentre t’escoltava te m’has endut a un lloc, on ningú més em pot portar. El teu misteri, el misteri de la teva creativitat, m’obsessiona fins a tal punt, que a vegades, mentre t’escolto et miro de fit a fit, i et pregunto d’on has sorgit, de quin indret d’aquest món pot haver nascut tot el que has composat, sota quin misteri pot crear-se tanta bellesa des del no-res?

Ets el paradigma de l’existència d’una força major. La més poderosa que hi ha malgrat tots els malgrats. I si algun dia tot aquest món desapareix, estic segur que romandrà per sempre més, ressonant pels confins de l’Univers, el teu Lacrimosa, la delicadesa del vint-i-dos, la profunditat romàntica del vint-i-tres,la jovialitat de la Sinfonia Concertant, la solemnitat d’en Sarastro, la noblesa d’en Tamino, i la llibertat lleugera i pura d’en Papageno, la teva ànima lliure i fugissera.
Ets el paradigma d’una força major. La que amalgama la matèria per donar-li sentit a la vida. Segurament d’on tu vens hi ha la gènesis que explica tots els misteris i tots els interrogats. I sí, vas venir per això. Perquè Tu ets la música. Perquè Tu ets l’Amor en estat pur. Perquè Tu ets totes les preguntes, i totes les respostes.