El passat divendres 13 per fi vaig aconseguir pujar al Makalu Lha, on està situat el nostre Camp 2. La veritat és que potser no era estrictament necessari, en termes de necessitats d’aclimatació, d’arribar als 7500 metres del famós coll que separa el Makalu del Makalu II. Però un cop en marxa, em feia il·lusió arribar-hi, tornar a posar els peus al punt més alt que vaig trepitjar fa dos anys. L’indret és inhòspit, fred i ventós, i la seva amplitud, dona més aviat una sensació de territori lunar, molt llunyà de tot arreu. El Makalu queda encara a molta distància i sembla un cim inofensiu, i bastant accessible, una sensació allunyada de la realitat: tothom que l’ha escalat parla d’un dia de cim molt llarg i dur.

163-Makalu Lha (7500m)

L’intens vent em foragita del Camp 2, i començo el descens. Al punt final de la corda fixa puc intuir el lloc on el francès Yannick va passar la darrera nit de la seva vida, acompanyat de l’Enric Llonch. Mentre vaig baixant recordo cada metre que vàrem recórrer durant el rescat del Yannick, cada metre d’esperança que amb una desesperada lentitud ens semblava que ens duia a la salvació. Feia dos anys, i semblava tot just que era ahir, que per fi després d’un gran esforç arribàvem al C1, a 6600 metres d’alçada. Un esforç en va: en Yannick es va apagar quan l’oxigen i la llitera ens havien arribat.
Mentre acabava de baixar al Camp Base no podia deixar de pensar en aquell dia tan ingrat i nefast. Ara però tenia l’esperança de que les coses anirien millor. Amb aquesta punta d’alçada, donava per acabada l’aclimatació, tot i que hauria estat millor haver dormit al Makalu Lha. Veurem!