Ahir vam arribar finalment al Camp Base xinès de l’Everest. Aquest és el primer Camp Base, situat a 5.150 m., ja que el segon es troba situat a uns 6.300 m. d‘alçada. La raó d’aquesta doble logística és que des d’aquest primer Camp Base l’Everest queda massa lluny, a uns 20 quilòmetres i no el fa pràctic com a Camp Base definitiu. Amb els anys, i tot i que aquest és el Camp Base originari de les primeres expedicions, la major part del temps de l’expedició la passem al que anomenem el Camp Base Avançat (CBA), situat com he dit a dues jornades d’aquí, a uns 20 quilòmetres i a una alçada molt considerable, uns 6.300 metres.

Tecnicismes logístics a part, l’arribada a aquest indret del món sempre m’emociona profundament. Hi he estat quatre cops i els records acumulats són massa especials com per deixar-me indiferent. Els he viscut de tots colors i és curiós com només posar-hi el peus, la memòria te’n fa una selecció tan acurada i singular com instantània. A part de que pels amants del romanticisme historicista de l’alpinisme, aquets indret és propietat particular d’una gent excepcional que se’l va fer seu per sempre. Parlo de la generació llegendària de George Leigh Mallory, que durant els anys 20 van intentar per tres cops escalar l’Everest. En reconèixer l’indret on es van fer la mítica foto de grup i que el 2000 vam recrear amb el programa d’Al Filo de lo Imposible, un silenci intern recorre la meva ànima acompanyat d’un somriure còmplice. Crec que no hi ha emoció més gran que la de constatar el pas del temps, amb aquestes visites a aquells punts geogràfics que per alguna raó s’obren com una porta màgica al passat. I aquest blog en farà constant referència, perquè el meu passat aquí, en aquest indret del món, lliga amb les ressonàncies més internes de la meva ànima.

També, ahir vaig pensar en tota la gent que m’ha ajudat a tornar fins aquí. A alguns els vaig poder trucar. Volia transmetre’ls la meva emoció, ells capficats en els seus “móns” també de dificultats. Ho feia mirant de cara la impressionant cara nord de l’Everest. Aquesta és la muntanya més injustament tractada de la terra. És la més gran, la més impressionant, i sens dubte la més bella de totes. Qui no s’ho cregui que vingui un dia aquí i segur que compartirà allò que G.L. Mallory va deixar escrit: “Such is the pre-eminence of the greatest”. Tenia raó.