Per fi hem deixat enrere la bogeria de Kathmandu. No perquè la capital del Nepal  em desagradi: tot el contrari. Sempre m’ha entusiasmat el caos controlat dels seus carrers estrets, dimensionats per a altres èpoques sense cotxes i sense tants turistes. Fascinació que afegeixo als amples somriures de tots els habitants d’aquest simpàtic país. El somriure està escrit a l’ànima i aquesta no pot enganyar portes enfora. En qualsevol situació per difícil que sigui hi acaba havent un somriure que m’encisa però sobretot que m’admira. Fa uns dies per exemple vam agafar un “Ricshau” –el taxi bicicleta tant típic del món asiàtic- un dia plujós i difícil. Sovint els utilitzo perquè és una manera d’ajudar als que estan més avall, – treball dur i feixuc- i malgrat tots els dubtes que m’afloren mentre passejo pels carrers impossibles del centre, observant els malabarismes i les ziga-zagues en un pam del conductor a pedals. Al baixar propina i un immens somriure, pur, nítid i sincer entre les gotes de pluja. Per altra banda, els soldats i els policies que hi ha pel carrer ho són tot excepte un desafiament militar temible. La mirada els delata i per molt fusell que portin l’immens somriure desmantella qualsevol temptativa d’inferir temor. El Nepal és el país del somriure.

Però aquest any no hem tingut temps de res, ni tampoc pels somriures. Molta feina i molts elements per lligar fins al mateix moment de marxar. Ahir vàrem sortir a les sis del matí i a les dues encara estava treballant. El cansament s’ha acumulat des de Barcelona fins la frontera. Avui escric des de Nyalam, el primer poblat Tibetà a l’entrada de la gran planura del Tíbet. Ahir vam completar els 120 km de carretera nefasta fins a la frontera entre el Nepal i la China. I vam superar un dels moments més inquietants d’un viatge com aquest: passar els tràmits transfronterers. Els xinesos filen molt prim. Ens van escorcollar de dalt a baix. Protocol establert, van inspeccionar totes les fotografies de la càmera –no vull imaginar-me les sorpreses que aquest joves soldats es deuen haver dut!- i les pàgines dels llibres. Al final, tot l’embotit de Ca la Teresona s’ha quedat a la frontera, esperant que l’agència el pugui colar en una altra expedició. Resem!

Nyalam està situat a 3.750 m i avui ja hem aclimatat fins als 4.400 m. El fred aquí també és intens, i hem passat de la calor humida de Kathmandu a anar vestits amb l’anorac de plomes. El cansament acumulat de tots aquests darrers dies –diria que mesos!- ha xocat amb l’alçada i el fred. Ara al vespre em sento agradablement cansat: dormiré ben pla.