Des del Camp1 del Pumori

Ja fa tres dies que estem descansant al Camp Base, mentre esperem una bona predicció de temps. De fet, cada dia hem fet alguna sortida: es noten els nervis del grup ja que sembla que s’acosta el dia D. Ahir vam estar fent Boulder (escalada de bloc) en una zona preciosa, amb vistes a l’Everest. I avui he estat al Camp 1 de la ruta normal del Pumori, un cim de 7100 metres situat just al davant de l’Everest i a sobre del nostre CB. És un lloc excepcional, un balcó molt vertiginós situat a uns 5700 m i encarat perfectament cap a l’Everest. De fet les millors fotos deuen estar fetes de d’aquest punt. Així que quan hi he arribat, m’he passat una bona hora fent fotos i filmant. Des d’aquest punt, es domina gran part de la vall que remunta el trekking des de Periche fins al CB, i és un punt ideal per a adonar-se de la magnificència d’aquest indret de la terra. Amb la nova perspectiva, he tingut la gran sorpresa de descobrir també la llarga aresta nord-est -la de Mallory i Irvine, la ruta normal del vessant Tibetà- i m’han entrat de cop i d’una sola glopada tots els records i emocions viscuts els anys 1995, 2000 i 2001. Especialment els del 1995, amb aquell magnífic grup, el que guardo dins el meu cor amb un amor molt especial, el format per l’Albert, l’Ernest, l’Araceli, el Néstor, el Manel, el Xavi i jo, -i la companyia del Josep, el Ricard i l’Anna- la gent més magnífica que he pogut conèixer mai. Precisament l’any 1991 l’Albert i l’Ernest passaren per aquest punt de camí cap al cim del Pumori. No puc deixar d’emocionar-me en pensar en ells dos, tan jovenets, i en la resta del grup, i en el pitjor moment que vam viure tots plegats quan va morir el Xavi al Changtse, ben a prop de l’Everest, víctima d’un allau mentre aclimatàvem. El Manel –que morí més tard al K2- i el Xavi, són ben presents mentre descanso una estona –un cop acabada la feina fotogràfica- assegut en una llosa ideal per a la contemplació. Hi visc moments de reconciliació tranquil·la i pausada amb ells i amb l’Everest. Moments de records perfectes i d’una precisió estranya. Em sorprèn constatar què clares són encara les seves veus i els seus gestos i què presents continuen estant en alguns moments de la meva vida. I com a ser contradictori que sóc, i malgrat la mentalitat estrictament cartesiana i científica amb la que tinc ordenades les conviccions, els demano, des d’allà on siguin, que em donin un cop de mà durant l’ascensió. I és que no deixa de ser preciós, que aquells que t’han abandonat tan a prop, continuen sempre d’alguna manera vivint al teu costat. El dia 18 sortirem cap amunt, per intentar cim el dia 21. Segur que les seves ombres i el suport de molta gent m’acompanyaran. Gràcies!