Avui hem arribat a Tengboche, un dels Monestirs budistes més bonics de l’Himàlaia, i sens dubte un dels més significatius ja que, situat en un coll al peu del majestuós Thamserku, ens ofereix una de les millors vistes de l’Everest o Chomolungma, la muntanya més sagrada pels budistes.
Feia anys que hi passava sense parar-hi, perquè darrerament s’acostuma allargar la caminada una mica més endavant. Però aquest cop he pensat que valia la pena quedar-s’hi. I si un intenta abstraure’s de tota la gent, que aquest any és molta, que passa per aquest indret, de seguida t’adones que aquest és un dels indrets més especials del planeta terra. La força tel·lúrica que transmet tot el conjunt d’elements que conformen aquest quadre únic, et transporta al més essencial i misteriós de l’existència, a la gran pregunta sense resposta, d’igual manera que, quan miro de fit a fit l’Everest i tot el que l’envolta, la pregunta de l’Everest segueix encara sense resposta per a mi.
Segurament la tindré algun dia. Potser aviat, potser no. Però tinc clar que no serà una resposta única i clara, perquè la pregunta tampoc ho és.
Penso tot això mentre escolto una petita meravella, que es diu “El Poeta Halley”, dels Love of Lesbian.
Diu, “Pronuciaré esperanza, la gritaré por dentro/ Si es lo que hace falta/ La escribiré mil veces/ Me alejaré de espaldas/Quizás de repetirla algo me quede.”
I acaba, “Si las palabras se atraen, que se unan entre elles/ Y a brillar que son dos sílabas.”
I sí, tinc l’esperança de trobar les respostes, i que les seves paraules s’uneixin, i brillin per sempre.
Inmens el monestir I el lloc. Es el sangri-la espiritual. Molta sort
Tant de bo que aviat toquis el cel des de l’Everest.
Molta sort en aquesta aventura, el lloc és meravellós i incommensurable, dono fe. Molta força i esperem que tot vagi rodó. Ànims Ferran des de Catalunya!!