Fins ara, sincerament, no tenia ni ganes ni humor per escriure. Aquest és el segon dia de descans al Camp Base i sembla que com passa amb moltes coses de la vida, tot va reprenent el seu curs des de la negació incrèdula fins a l’acceptació dolorosa. La malenconia aleshores passa a ser un estat que domina l’atmosfera, l’esperit, una barreja de tristesa, misteri, mala llet, ràbia inútil, i algun somriure d’homenatge.
Com sabeu fa uns dies l’Ueli Steck va tenir un accident mentre escalava la cara Est del Nuptse sense cordes, el que nosaltres diem Solo Integral. Un error propi, una pedra diabòlicament capritxosa… qui ho sap? El cas és que l’Ueli ja no està entre nosaltres.
Per ser sincer, jo no el coneixia gaire, i ha estat aquí on precisament he pogut compartir més estones amb ell. Amb companys comuns com el Kilian és fàcil trobar punts i temes de converses en comú. Al Yannick i a mi ens explicava què sentia quan escalava en Solo Integral, la força que experimentava per dins, el domini, aquella espècie de transcendència vital, d’estar sobre la línia més enigmàtica i inconcreta de la vida, la que et porta a creuar la no-vida.
Un dia abans de l’accident vam dinar plegats al Camp 2 (6450 m), i en ell hi podies llegir la convicció, la seguretat, i una certa tranquil•litat pel que pretenia afrontar l’endemà. Vaig anar a dormir amb l’absoluta seguretat que se’n sortiria i que soparíem junts de tornada al C2. Ell havent escalat el Nuptse i nosaltres havent pujat i baixat del C3.
El que són les coses, entre les vuit i les nou del matí, mentre ell va tenir l’accident, unes pedres, despenjades de més a dalt sense pietat i sense rumb, ens van passar pel nostre costat com els projectils endiablats d’una guerra. Penjat de la corda, al peu del Lhotse, de camí cap al Camp 3, i amb la serenitat de constatar que no ens havia passat res, un cop més vaig pensar en el destí tan capriciós de la vida. Aleshores no sabia que, a pocs quilòmetres de distància, l’Ueli era mort.
050-C2
Hem plorat la seva mort. Perquè també podria haver estat la nostra. I perquè encara no entenem com en un maleït instant infinitesimal, tant concret com inevitable, la vida passa a no ser.
Ja coneixeu de sobres ala meva dèria per Mozart, però avui he escollit una obra d’un enorme geni. Més tràgic, més dur, més torturat per l’existència, i que va recollir de Mozart els primers brots de romanticisme per fer-los explotar definitivament. La seva força, la seva potència i la seva falta d’esperança a vegades és, pel meu gust, un xic massa aclaparadora, però certament tan necessària en certs moments de la vida. És en qualsevol cas, la seva música, un enorme reflex d’una gran part de l’ànima humana.
Aquest cop es tracta de Bethoveen, la seva setena simfonia, i el seu segon moviment, l’Allegretto. Té la força de l’Ueli, i el punt de tragèdia absurda i de ràbia del que ha passat. Un Allegretto tràgic. Així és Bethoveen. I així ha estat la mort de l’Ueli. Descansi en pau.

Sinfonía nº 7, Beethoven, Segundo Movimiento-Allegretto