Ahir va fer quinze anys que el Xavi Lamas va perdre la vida al Changzeng, una muntanya de set-mil metres veïna de l’Everest. Recordo els detalls d’aquell dia perfectament, que ha quedat gravat a la memòria d’una manera exacta i transparent. Ahir en parlava amb l’Albert Castellet, el líder de l’expedició de l’UPC a l’Everest, integrada per l’Ernest Bladé, el Xavi González, el Néstor Bohigas, l’Araceli Segarra, el Manel de la Matta, el Xavi Lamas, l’Albert i jo. Teníem l’intenció d’escalar l’Everest en estil alpí i sense oxigen pel corredor Hornbein de la cara Nord. Era una elecció molt agoserada i ambiciosa, però no exempta de sentit i en qualsevol cas, l’elecció necessària d’una generació jove i preparada que volia fer un salt qualitatiu en l’himalaïsme català.

El fatídic accident el vàrem tenir aclimatant en una muntanya alta i esvelta al costat del Camp Base. Aquell 26 d’agost del 1995, el Manel, el Xavi i jo vàrem fer cim al Changzeng cap al migdia, envoltats d’una boira calorosa, típicament monzònica, que va transformar la neu molt ràpidament. Conscients del perill, vàrem decidir baixar encordats, fins i tot fent llargs assegurats. Quan érem a punt d’arribar al coll i un cop superades les pendents més fortes i en el punt on anàvem a reunir-nos amb la resta de companys, -que pujaven directament del camp base i per tant més tard que nosaltres, que havíem passat la nit al coll- el Xavi va decidir desencordar-se, decisió que va comptar amb la nostra aprovació. Per sort el Manel i jo ens vam quedar plegant la corda mentre el Xavi va començar a baixar. I tot es va produir uns minuts més tard, just després que el Manel i jo donéssim el primer pas cap a baix: un allau se’n va endur el Xavi. Nou-cents metres avall. Durant uns minuts vaig pensar que no havia passat res, i espantat però alleujat en constatar que el tall de l’allau s’havia produït gràcies a Déu uns metres per sota nostre, vaig seguir baixant. Però quan em vaig reunir amb l’Ernest, que estava situat com la resta del grup per sota nostre i que ho havia vist tot perfectament, em va donar la trista notícia. No oblidaré mai aquell moment ni aquelles paraules, de la boca d’un gran amic meu, d’algú que estimava i apreciava i admirava enormement. “Em pensava que l’allau havia enganxat al Xavi”, li vaig dir. “Sí Ferran, l’allau s’ha endut al Xavi”. Aquell to seriós i greu de l’Ernest, aquella frase i tot el que ens envoltava, la pedra on estàvem protegits, la calor del dia i aquella boira que anava i tornava, formen part d’uns records clars com una realitat present i paral.lela a les nostres vides. Vam seguir baixant. Vam fer temps absurdament al coll a veure si les condicions canviaven. Estàvem tots en estat de xoc, una barreja de por, de tristesa i d’estar atrapats per un destí absurd però intocable, que ens va desorientar completament. Finalment vam decidir baixar al camp base. Recordo el moment que vam deixar la neu i vàrem arribar a la salvació de les primeres roques. Mai oblidaré l’abraçada que ens vam donar el Manel de la Matta i jo en aquell indret, les llàgrimes als ulls, i un desbordament irracional i incontrolable de tristesa que ens brollava per tot el cos.

Els dies següents al Camp Base van ser molt durs i estranys. De cop tot allò va deixar de tenir sentit. Vam parlar amb la família, mitjançant un dels primers telèfons satèl.lits de l’himalaïsme, i vam decidir enterrar el Xavi al peu de l’Everest. Recordo perfectament l’indret i la cerimònia. El dia clar i serè. El silenci sepulcral i absolut de l’Himàlaia. La presència amatent, d’una blancor divina, pura i innocent de l’Everest, la muntanya dels nostres somnis. Durant la cerimònia el Manel va llegir un escrit, i jo un poema de Cernuda. Abans d’enterrar-lo, em vaig treure la samarreta que portava posada, la meva preferida, i vaig utilitzar-la per cobrir el cos del Xavi, desitjant que la aportés posada per sempre. També vàrem escoltar un tema que vaig seleccionar del Pat Metheny Group, l'”Always and Forever” del disc Secret Story. Va ser gràcies al Xavi que vaig descobrir a un dels millor músics dels nostres temps, i em va semblar pertinent que l’escoltéssim plegats potser per darrera vegada. I us asseguro que tots els que estàvem allà asseguts, escoltant els precs de la guitarra d’en Metheny, vam viure una conjunció que només pot ser explicada i entesa a través del gran misteri de la vida, de la mort i de l’existència. I també de l’amistat.

Anys més tard, el 2006, formant part d’una petita expedició que volia intentar l’Everest per la mateixa via i estil que el 1995, vaig tornar-hi, a l’indret on vam enterrar el Xavi. Em va costar una mica trobar la tomba, situada al final d’una glacera, al peu del Changzeng. Si tanco els ulls puc tornar a experimentar l’ansietat que sentia mentre intuïa que a poc a poc m’hi anava atansant, que anava reconeixent alguna pedra, alguna situació geogràfica inexplicable, algun magnetisme familiar. De cop vaig adonar-me que hi estava a sobre, que no la podia veure perquè estava dempeus a sobre de l’enorme bloc que protegia el Xavi. D’un salt vaig baixar i vaig donar-li la volta intentant contenir l’emoció. I efectivament, el mur que vam cosntruir entre tots i la llosa que va esculpir l’Araceli, estaven intactes. Les mans em tremolaven de l’emoció. Tot estava exactament igual, com si no hagués passat el temps. Els onze anys passats per nosaltres semblaven haver quedat aturats allà dalt, al peu de l’Everest. I aquella constatació m’alterava el cos com si em mirés al mirall del temps. I no vaig poder deixar de parlar. Després d’haver retrobat al meu amic, no podia deixar de parlar-li. M’havien passat tantes coses… per on començar? per on acabar? Vaig tornar a posar l'”Always and Forever” i per aquells altaveus més moderns, sonava la mateixa música, en el mateix indret i amb la mateixa calor que feia onze anys. La música omplia tot l’espai existencial que habitava dins i fora de mi, i no puc negar que enmig del silenci parlava amb ell. I amb tots els que van estar allí aquell 26 d’agost del 1995. Que els demanava força i sort, i que els sentia ben a prop meu, lligat a tots ells per la complicitat d’haver compartit aquella visita puntual al límit tan irreal, però al mateix temps tan rotundament exacte, entre la vida i la mort.

I vaig tornar al camp base, conscient que algú que mor al teu costat, seguirà estant durant el llarg viatge de la vida, sempre i per sempre, al teu costat. I estic segur que el Xavi ho fa amb la meva samarreta posada. La del concert del Secret Story de Pat Metheny, que vam veure junts.

Foto: El setembre del 2006, al costat del Xavi Lamas.