5 de agost de 2008
EL CIM I EL POU DE L’EXISTÈNCIA
És força impactant constatar com a vegades la força del temps actua com una onada devastadora sobre els records més propers i sovint gairebé immediats. És com si s’erigís un pou negre entre l’ avui i l’ahir, de manera que el fil lineal del temps es converteix en una aleatorietat on és impossible situar cap record, ja que l’ordre ha deixat d’existir com a element temporal, com a referència, com a variable de successió dels fets.
Això és una mica el que em passa avui. En la darrera crònica d’aquesta expedició, escrita a Skardu, davant el pas lent i mandrós del gran Indo, -solemne parsimònia hídrica-, la desituació temporal m’obliga intentar, mentre escric, posar ordre als records. Ahir encara era al Camp Base, i un miracle tecnològic amb nom d’helicòpter, em va transportar en l’espai i en el temps en un món totalment a part. I és aquest element, el fet de ser evacuat per primer cop, el que representa el pou en el temps, el buit tan imprecís que desorienta tota la resta d’elements.
Però anem per parts. Ara només fa tres dies, gairebé a la mateixa hora de la tarda en que escric aquestes línies, els cinc amics que composen la nostra expedició, varem fer cim a la Punta Nord del Gasherbrum IV. No cal que us digui que l’ ascensió va ser molt dura, sobretot el darrer dia. Com a referència, només dir-vos que varem trigar dotze hores per a superar els sis-cents metres que separen el Camp IV del cim, és a dir, una mitjana d’uns penosos cinquanta metres de desnivell per hora. El penúltim dia també va ser força dur. La raó, en general va ser la dificultat tècnica, i l’ enorme quantitat de neu que hi havia acumulada en molts punts del recorregut.
El dia de l’atac al cim varem sortir a les quatre del matí. Ja de matinada, amb els primers raigs de llum, la forta quantitat de neu va suposar un apaivagament de qualsevol vel·leïtat venjativa contra una muntanya massa dura amb nosaltres durant els darrers cinquanta dies. Desbravats per l’ enorme esforç d’obrir traça, la darrera piràmide de roca, -veritable dificultat del GIV- se’ns mostrava com un mur francament inexpugnable. I no és que es veiés molt difícil tècnicament, però es tracta realment d’una piràmide compacta de roca, en la que és difícil establir un itinerari clar, on les possibilitats de complicar-se la vida són altes, i on sobretot, per arribar-hi amb les forces ja justes, un hi veu una font d’esgotament psicològic només de mirar els dos-cents o tres-cents metres de laberint que cal superar…
Jo hi arribo francament cansat, després d’obrir uns cent metres de desnivell molt verticals de més de cinquanta graus d’inclinació, amb neu fins la cintura, un treball lent i esgotador que em buida fins l’extenuació. Així que el relleu important l’agafen l’Alberto i el Juan, en un esplendorós final de força i voluntat. Van passant les hores i anem fent llargs d’escalada inacabables. El cansament ens traeix i sempre pensem que som més amunt del que realment estem. Quan gairebé som amunt, tenim la impressió que en algun lloc ens hem equivocat i que potser caldrà rectificar amb trams més difícils. Quan finalment sembla que arribem al cim, després de deu hores eternes, l’ Alberto ens anuncia que l’hem espifiada. D’ entre l’u i el deu, en quina quantitat ens hem equivocat? –pregunta algú-. En deu, diu secament l’ Alberto. En deu repeteix. I aquest nombre estableix un aterrador silenci entre tots nosaltres. Un darrere l’altre anem accedint al fals cim, i després d’uns eterns segons d’incredulitat, s’estableix un curt debat per veure què fem: sigui quina sigui la decisió no tenim gaire temps. El cansament no només provoca que els anàlisis siguin poc clars; a més a més les pròpies apreciacions sobre la realitat en surten molt distorsionades. Alguns pensen que el cim és massa lluny, altres que no n’hi ha per tant. Es fa difícil qualsevol valoració, és com veure-hi borrós i haver de jutjar… Un càlcul difícil sobre el que hi plana el terror a un possible vivac a l’aire lliure, a molta alçada, lluny del Camp Base: ja són més de les tres de la tarda… Sense pensar-ho gaire, enduts per un impuls inexplicable, aquella espurna de decisió induïda per no se sap com ni per qui, però cultivada durant tants anys, ens fa donar un pas cap amunt. I després un altre. I al cap d’una estona deu més. Ja no hi ha volta enrere. El cim o res més.
L’aresta que ens mena al cim és de les més espectaculars que recordo, sobretot els darrers deu metres. Paro per descasar, però també per esplaiar-m’hi, de tal manera que els curts reposos em deixin finalment evitar el suplici físic i em permetin gaudir del paisatge i especialment del moment. Un sol instant inexplicable, de deu passos fins al final, després de tants dies, de tantes incerteses, de tant patiment, de tanta espera; diria també de tanta vida viscuda. Perquè finalment aquesta ha estat l’escalada d’una vida.
Al cap de mitja hora, em quedo sol al cim. Les ombres dels meus amics, Juan Vallejo, J.C. Tamayo, Alberto Iñurrategi i Mikel Zabalza s’esvaeix amb les darreres llums. El capvespre cobreix el firmament amb tons d’una ocritat càlida i rogenca. El K2, el Broad Peak, el Giasherbrum I, el II, el III i tot el Baltoro m’envolten amb una subjugant presència… Però no em vull quedar sol del tot. A l’altre costat del telèfon satèl·lit hi sento veus emocionades: un altre pou negre d’existència, un altre salt entre dues realitats. El buit del cim i la gent que estimo.
