2 de juny de 2009
ATAC AL CIM
Avui fa dues setmanes que vàrem fer cim al Kangchenjunga, prou temps per assimilar i analitzar els esdeveniments. Aquest és un relat objectiu del nostre atac al cim. Les valoracions les deixo per a un altre post.
La nit del dia 17, al Camp 4, a 7700 metres, teníem previst sortir cap al cim a les dotze de la nit, però quan ja estàvem preparats, com un caprici dels Déus i després de moltes hores de calma caribenya, va començar a bufar el vent amb cops molt forts. Vam estar esperant dues hores, malparlant dels metereòlegs i tement el pitjor, però de la mateixa manera que va arribar, la maledicció va desaparèixer com una previsió bíblica. Confiats pel miracle vam fer front a un dels pitjors moments d’una expedició: el d’obrir la cremallera de la tenda i fer front a la negra nit. En l’obscuritat i l’atmosfera irrespirable i freda dels vuit mil metres, un ha de fer el cor fort i empassar-se les pors. Tothom va decidir atacar el cim aquella nit, tot i algunes vacil.lacions. Només van quedar-se l’Alberto Cerain i el seu company Miguel. En primer lloc, i aproximadament una hora abans, va sortir el grup de la coreana Miss Go, seguida del grup escandinau. A les 2h30 de la matinada, mitja hora més tard que la resta, servidor es posava en marxa, en companyia de la Kinga. Tot i que la resta anaven pel davant, aviat els vam atrapar. El primer tram es fa molt llarg i feixuc, i una mica avorrit, ja que recorre el llarg corredor que porta fins al coll. Les hores de marxa en la nocturnitat són les pitjors. El fred és intens i els minuts passen lents com en una sessió de tortures i un té la sensació que no avança… aviat arriben els dubtes. En tot atac al cim hi ha com a mínim un instant on tothom té la temptació de girar cua. Els cants de la sirena són molt temptadors i a nosaltres ens van arribar quan faltava mitja hora per que es fes de dia. Portaríem uns dos terços de corredor, i el fred i els primers símptomes de cansament es feien notar. Vaig insistir que calia esperar fins que es fes de dia, ja que la llum ofereix un altre panorama. Afortunadament vàrem seguir, però jo vaig decidir anar un xic avançat per tirar psicològicament del grup. Mentre esperava, en alguns punts feia les primeres filmacions, als voltants de les cinc de la matinada. Però el sol, que es deixava veure molt a prop, no hi havia manera que ens arribés a tocar. No va ser fins que vaig entrar a la Diagonal, a uns 8300 m, cap a les nou del matí, que em va tocar el primer raig de sol: un instant molt esperat i desitjat, després de set hores a l’ombra. M’hi vaig quedar una bona estona, fent el primer tast d’aigua de tota la nit. Al cap de gairebé una hora, l’Asier es va reunir amb mi, i personalment vaig sentir-me molt content de veure que tenia companyia, i que el grup seguia endavant. Amb l’Asier vam recórrer tota la Diagonal, moments crucials per l’ascensió. Ens vam creuar amb un sherpa nostre que anava avançat i que ens va assegurar que el tram final era molt difícil i que no ho veia clar. S’havia donat mitja volta a uns cent metres del cim. Heus aquí el segon moment crític de l’ascensió: el tram no el vèiem ja que s’amaga darrera l’aresta del bivac. I justament ens ho deia en el punt que considero que és el tram més difícil de la muntanya, el “mur difícil”, i que només tenia corda fixa molt vella i de molt poc fiar. Li dic a l’Asier que m’esperi fins que arribi al “bivac”, situat a uns 8450 metres, punt des del qual es pot veure el darrer tram. Quan hi arribo efectivament el panorama és per analitzar. Es fa difícil veure quant ens queda i la dificultat real, però el cim sembla a tocar, penso. Cal pendre una decisió. Quina hora és? Com anem? Finalment li comunico a l’Asier per walkie-talkie que cal seguir; que em sembla que no n’hi ha per tant. En aquell moment personalment també prenc una decisió. Si m’espero a la resta de la gent, potser el cim pot perillar i si segueixo, probablement, no podré filmar l’arribada al cim de l’Edurne. Finalment decideixo seguir endavant, ja que considero que si algú arriba al cim, això esperonarà la resta. De fet, tinc molt en compte que l’Asier es troba bé. Sense aquest important factor no sé què hagués decidit, però el cas és que l’Asier es convertia en una peça clau, en l’enllaç entre jo i la resta del grup: tenia plena confiança amb ell.
Trigo gairebé dues hores en superar aquells darrers cent metres. El terreny, sense ser difícil és delicat, molt rocós i amb molts graons, on sovint és necessari fiar-se de l’equilibri. Cal buscar bé el camí, però sortosament em vaig fixant en la baixada dels coreans i escandinaus, que retornen del cim. En tot moment tinc clar l’itinerari, que arriba ben bé just a sota del cim rocós, i el flanqueja ben bé per sota, en una llarga travessa, fins l’aresta oposada a la nostra. Menció especial té la famosa xemeneia. No puc amagar el fet que quan hi arribo, em quedo del tot sorprès, i entenc que és un punt clau en l’ascensió: si hi arribes just, et pot tirar enrere. Es tracta d’una canal xemeneia que baixa del cim, i que per tant, durant la travessa, l’has de creuar, primer fent un rappel, i després remuntant-la per l’altre vessant. I no us enganyaré si en tot moment vaig analitzant les forces, l’hora i el temps. I que malgrat els dubtes, entenc que cap element dels tres de moment estava en contra. Un cop superada la xemeneia, sóc conscient que el cim no es pot escapar: uns vint minuts més i ja hi sóc. A tres quarts de dues sóc al cim. M’hi passo ben bé una hora sol, fent fotos, filmant una mica i trucant a la família. Viure tants minuts allà sol és una experiència excepcional. El temps és bo i gaudeixo d’aquells moments en plena consciència. Veig el companys per baix, molt a prop, però es mouen amb una lentitud esgotada. Encara trigaran a arribar-hi. Després de tot el que ha passat, aquella és una victòria que sento profundament meva, però que és de tots al mateix temps. Ha estat una expedició molt dura, però tot i així allà estic, sol al cim del Kangchenjunga.
El fred comença a amenaçar-me així que comunico per talkie que baixo. Abans que arribi al rappel, em creuo amb l’Asier. Em felicita efusivament i jo li comento que ja li queda molt poc. Li dono la càmera de video per a que filmi ’Edurne. Més tard ensopego amb el Juanito, i després amb l’Edurne i el sherpa Zangmu, que estan a punt d’arribar a la xemeneia. L’intercanvi de mirades és suficient i recordo que em toca la cuixa, en senyal de felicitació. Jo l’esperono tot el que puc: ja et falta poc i el temps és bo! Una mica més a baix, finalment, i abans de que comencin la travessa, em creuo amb en Juanjo Garra i la Kinga, i més tard amb l’Alex Txicón. Tots em fan la mateixa pregunta: quan queda?
Segueixo baixant, però abans no arribi al bivac, l’instint m’obliga a parar. Suposo que no vull perdre de vista els meus companys fins assegurar-me que les coses evolucionen bé. A partir d’aquell moment comença una pel.lícula com a càmera lenta. Vaig veient els meus companys com avancen lentament, i la sensació de temps per a mi, s’escapa de qualsevol referència. Simplement no m’adono dels minuts que passen. Primer veig com l’Alex es dona la volta: no arribaria al cim per poc menys d’una hora… També veig a l’Asier fent cim. Després al Juanito. Més tard algú que deu ser l’Asier baixa per trobar-se amb l’Edurne, i el veig tornar a remuntar fins al cim. Al cap d’una bona estona els veig baixar a tots. També veig al Juanjo i a la Kinga arribar al rappel. S’hi estan molta estona, el suficient com per que tot el grup de l’Edurne coincideixi amb ells de baixada a la xemeneia. La boira i els núvols em dificulten la visió de la jugada. Sembla que hi ha algú que segueix, però no sé qui és. Més tard sabria, per boca de tot el grup, que en Juanjo es donava la volta amb el grup que baixava de cim, i qui continuà sola fins al cim va ser la Kinga. El Juanjo es quedava a uns vint minuts del cim. Tot el grup continua el lent descens mentre la Kinga fa cim. Aleshores és quan me n’adono que ha passat massa estona -després sabria que ben bé dues hores-, i que estic tremolant de fred. I el que és pitjor, constato que l’Alex no està gaire bé. Així que m’entra un atac sobtat d’emergència i decideixo que hem de baixar el més aviat possible. Són una mica més de les sis de la tarda, així que fent una resta, porto més de quatre hores deambulant per allà dalt des de que vaig fer cim. Començo a baixar amb l’Alex, que cada cop va més lent, encara que jo tampoc estic per córrer gaire. Tal i com em va dir el Juanito quan ens vam creuar, en un atac de gran lucidesa, vaig treure la corda vermella de l’aresta, que no ajudava en res, i la instal.lo per rappelar el “mur difícil”: un d’aquells detalls que serien claus per la baixada dels companys. Arribem al corredor que se’ns fa de nit. Anem baixant lentament. Quan som a meitat del corredor parlo amb el Toñin, el qual em diu que les coses van molt justes per amunt, i que per res del món perdi de vista a l’Alex. El tranquil.litzo, però quan acabo la comunicació, m’espanto, perquè no tinc cap pista de l’Alex. Si feia poc que anàvem junts, ara, en la negra nit, crido i no observo cap senyal de resposta. Passo uns deu minuts de veritable angoixa, quan per fi, em sembla veure un reflex seu, a uns cinquanta metres més amunt: simplement no em contestava i tenia la frontal apagada…. Buff. A partir d’aquell ensurt baixem gairebé agafats de la mà. L’Alex va cansat, però lluita per baixar amb una fe que em corprèn. Quan som a prop del Camp 4, ens creuem amb l’Alberto i el Miguel, que venen de pujada amb te i alguna cosa per picar. Parem i bevem, i els donem les gràcies. Seguim baixant i finalment, no sé ben bé a quina hora, arribem al Camp 4.
El degoteig de gent al Camp segueix durant unes hores. Afortunadament tothom va arribant. S’estableixen les converses mínimes –tot bé?- ja que tothom està molt cansat. El dia següent, que afortunadament és molt bo, és moment de fer recompte. Tothom hi és sencer, i encara que l’Edurne té els dits dels peus morats no sembla que sigui greu. També felicito a la Kinga, que va ser la darrera en fer cim. És una gran victòria per a ella, i va arriscar de valent en quedar-se sola durant els darrers metres. També m’assabento de que l’Alberto va fer cim aquella mateixa nit, arribant de matinada, i més a més de donar-li les gràcies, el felicito pel cim.
La baixada al Camp 3 hauria d’haver estat plàcida. De fet va començar sent-ho. Però arribant al Camp 3 a l’Edurne se li van acabar les piles. El Juanjo i la Kinga deixen les motxilles per donar-se pressa i avisar al Camp 3. Per talkie també donem la senyal d’alarma. Entre l’Alex i jo anem ajudant a baixar a l’Edurne. Finalment arriben els nostres sherpes del Camp 3, i la tasca, entre tanta gent, es facilita. Arribem al Camp 3, i alguns seguim fins al Camp 2. Quan al dia següent veiem aparèixer l’Edurne, el meu cap admet que l’expedició ha acabat.
