13 de juliol de 2008
ALEA JACTA EST
embla que per fi la finestra de bon temps arribarà aquesta setmana. Així que segurament, mentre llegiu aquest post, tots nosaltres estarem ja ficats a la gola del llop, en aquell altre món del qual us vaig parlar en un dels primers posts.
Els dies d’espera han estat força angoixants, però realment les alarmes corporals s’han disparat un cop l’oracle ha confirmat que ve el bon temps. A mi m’agrada comparar aquesta situació tant habitual en la muntanya amb el famós dia “D” de Normandia… Tots sabem que un dia o altre es decidirà el dia de l’atac, però ningú sap quan, i normalment, després de dies de força tedi i de pesada letargia, tot s’acostuma a precipitar repentinament i sense temps a avisar.
Així ha passat avui diumenge. Finalment hem decidit marxar demà, ja que les previsions apunten que dimecres i dijous seran els millors de la setmana.
Així, la nostra intenció és fer les següents etapes:
- dilluns del Camp Base al Camp 2 (6500 m)
- dimarts del Camp 2 al Camp 3 (6900 m)
- dimecres del Camp 3 al Camp 4 (7400 m)
- i dijous del Camp 4 al cim i retorn al Camp 4 o vivac pel camí.
No insistiré més en la dificultat de la muntanya, comentada abastament en els posts anteriors. Avui és un dia en que la tensió es respira en l’aire que ens envolta. Malgrat que intentem continuar com si res, en el fons de la mirada de cadascú de nosaltres, hi ha els dubtes i les incerteses habituals… Malgrat l’experiència més que contrastada de tots els meus amics, aquest esport sempre presenta un interrogant inquietant en el fons de qualsevol plantejament o especulació, un interrogant que va més enllà del pur i simple resultat, i que ens transporta a un estat de profund d’ escepticisme, amb nosaltres, amb la nostra pròpia existència.
En qualsevol cas tots som també força optimistes. L’equip és fort i amb sobrada capacitat. Però és clar, el determinisme no només no té lloc en aquest esport, sinó que suposaria la mort d’aquets joc: no tindria cap gràcia jugar-hi si ja sabéssim d’antuvi que hi podem pujar. De moment però, cadascú de nosaltres portarà a sobre tot allò que és i ha esdevingut. Amb les més innocents il·lusions, amb les petites fòbies, els comprensibles desitjos d’auto-justificació, amb una certa pàtina de grandesa, però sobretot amb l’ànsia per viure aquell moment excepcional, sempre nou i únic, i irrepetible, que és el d’arribar al cim. Jo com sempre, m’hi enduré la foto de la Marga i la Clara, el dibuix de la Pilarín assenyalant el futur, alguns lligams amb l’amor, i tots els estels impossibles que pugui imaginar. Precisament, perquè es facin possibles durant aquell trànsit subtil entre la vida i la mort.
